26.1.09

Història d'un mite: La "Guerra de la Independència" (1808-1814)

Genís Barnosell, "Història d'un mite: La 'Guerra de la Independència' (1808-1814)", Quaderns de la Selva, 20, 2008, pp.7-18

Aquesta publicació recull una conferència donada a Hostalric el 31/5/2008 en el marc de la I Trobada d'Entitats Locals de cultura i patrimoni de la Selva. El text té dues parts ben diferenciades.
En la primera part s'analitzen les guerres revolucionàries i napoleòniques que lliurà França entre 1792 i 1814 i se situa la guerra del Francès en aquest context. L'explicació s'acompanya d'uns quants mapes que mostren les principals zones de combat en aquells anys i que permeten diferenciar entre un primer període en el qual la revolució bàsicament resisteix els assalts interiors i exteriors (1792-95); un segon en el qual sota direrents règims França inicia una expansió que la porta a dominar gran part d'Europa (1796-1812); i una darrera en la qual el règim napoleònic sucumbeix davant les ofensives aliades (1813-1814).
En la segona part s'analitzen les visions de la guerra que s'han construït darrera de la denominació de "Guerra d'Independència" i com aquesta denominació va triomfar a la dècada de 1840 pel davant d'altres denominacions que havien nascut en el transcurs del conflicte.

16.9.08

Memòria i mite dels setges de Girona, 1808-2008 (2008)

- Genís Barnosell, "Memòria i mite dels setges de Girona, 1808-2008", VVAA, Girona i la Guerra del Francès (1808 - 1814), Girona, Ajuntament de Girona, 2008, pp.145-163

En aquest text es descriuen com a mítiques la majoria d'interpretacions dels setges de Girona que han estat utilitzades entre 1808 i l'actualitat. També s'analitzen diversos elements d'aquest mite, com ara la qualificació de Girona com una ciutat indefensable, la suposada unanimitat entre el poble gironí i la guarnició militar i la qualificació de la defensa gironina com a heroica. També s'insisteix en el fet que aquest mite ha estat usat per autors de tendències ideològiques molt diverses, des de l'espanyolisme al catalanisme, i des de l'integrisme al republicanisme i el comunisme.
També disponible en versió digital a Internet

23.7.08

Entre el liberalismo y el saint-simonismo: J.Andrew de Covert-Spring


- Genís Barnosell, "Entre el liberalismo y el saint-simonismo: J. Andrew de Covert-Spring", a Manuel Suárez, editor, Utopías, quimeras y desencantos. El universo utópico en la España liberal, Ediciones de la Universidad de Cantabria, Santander, 2008, pp.2008, pp.113-157.

El text analitza la biografia de Joseph Andrew de Covert-Spring entre 1828 i 1837. Covert-Spring va ser el pseudònim d'un militar espanyol que va prendre contacte amb el saint-simonisme en 1828/29, i que entre 1835 i 1837 va residir a Barcelona. A la ciutat comtal va desenvolupar una intensa activitat intel·lectual i política a través de la qual va divulgar elements bàsics del pensament saint-simonià, constituint sens dubte un projecte polític i social original a la Barcelona de l'època.

Tanmateix, un requisit imprescindible per portar-lo a la pràctica era la consolidació d'un estat constitucional, amb sufragi censatari i un poder executiu fort, que garantís en el present la llibertat individual i que pogués iniciar les reformes necessàries per arribar a un futur millor. Les exclusions de gènere i classe en el present eren fonamentals en aquest projecte i la participació dels "pobres" es deixava per al futur i la de les dones per a un futur més llunyà encara, malgrat que tant en un cas com en l'altre es projectaven reformes perquè, amb el temps, s'acabés amb l'"explotació" que sofrien ambdós grups. Aquest projecte es va difondre a través d'un grup coherent d'escriptors en els quals la influència romàntica i la seva concepció de la utilitat pública i revolucionària de l'art era molt fort.
Enfrontat, tanmateix, a la problemàtica de l'elaboració de la constitució de 1837, Covert-Spring va identificar els projectes democràtics d'ampliació del sufragi masculí com l'arribada de l'"anarquia", i el seu pensament i acció política van sofrir canvis conceptuals, d'èmfasi i de companys polítics molt significatius, evolucionant cap al moderantisme. Aquesta evolució va ser, sens dubte, coherent amb molts dels punts de partida saint-simonians, però això no significa que aquesta evolució fos l'única possible, ni tan sols l'única coherent amb el saint-simonisme. Com mostren els seus dubtes de desembre de 1836 o les propostes d'altres escriptors, com Pere Felip Monlau o Pere Mata, una evolució menys dogmàticament antidemocràtica també hagués estat possible, sense per això vulnerar els principis saint-simonians en una mesura major del que els va vulnerar l'evolució moderada.

17.7.08

Republicanisme i sindicalisme urbà a Catalunya, 1840-1931 (2008)

- Genís Barnosell, "Republicanisme i sindicalisme urbà a Catalunya, 1840-1931", Republicans i republicanisme a les terres de parla catalana. Actes del VI Congrés de la CCEPC. Barcelona, 2, 3 i 4 de novembres de 2006, Publicacions de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana, Barcelona, 2008, pp.773-785.

El text s'interroga per les relacions existents entre el republicanisme i el sindicalisme a Catalunya al llarg dels quasi 100 anys que van de 1840 a 1931. Si s'entén el republicanisme com un moviment àmpliament interclassista i no només vagament popular, i si es tenen en compte les freqüents dificultats que va trobar per ampliar la seva base social, aleshores és possible entendre les seves freqüents relacions amb el sindicalisme no només com el desplegament lògic de la seva ideologia sinó com una estratègia més d'ampliació de la seva capacitat de mobilització i de construcció d'una base social àmplia. Ara bé, lluny de constituir aquestes relacions una simple subordinació del sindicalisme al republicanisme, les relacions que s'establiren entre ambdós moviments foren complexes i, encara que canviants al llarg del temps, poden ser resumides en el binomi utilitat versus deferència. És a dir, "utilitat" que el sindicalisme esperava del republicanisme, i "deferència" que el republicanisme esperava del sindicalisme -i no cal insistir en el fet que ni l'un ni l'altre trobaren sempre el que buscaven.
A partir d'aquest plantejament, s'analitzen més concretament les relacions existents a partir de la següent periodització:
- 1840-1868: sindicalisme d'ofici i política de notables
- 1868-1918: sindicalisme d'ofici i inicis de la política de masses
- 1918-1931: sindicalisme d'indústria i política de masses republicana

15.7.08

Viure i treballar al segle XIX, 1793-1900 (2008)


Genís Barnosell, "Viure i treballar al segle XIX, 1793-1900", a Jesús M. Gutiérrez, coord. Història de la Garrotxa, Vol. V de la Història de les Comarques Gironines, Girona: Diputació de Girona, 2008, pp.465-514.

Es fa un estat de la qüestió sobre la història econòmica i social d'aquesta comarca al llarg del segle XIX. S'analitza, en primer lloc, l'evolució de la població en una comarca que creix modestament, en comparació al conjunt català, entre 1787 i 1857, mentre que a partir d'aquesta data perd població en termes absoluts. La crisi es va notar primer en els municipis més tèxtils per estendre's després a tota la comarca -en un context, però, ben diferent de l'actual, ja que les zones més muntanyoses agruparen sempre prop de la meitat de la població de tota la comarca.

Pel que fa a l'activitat econòmica, el primer que cal destacar és que la gran majoria de la població (al voltant del 70% de la població activa masculina) es va dedicar sempre a l'agricultura. La indústria -el sector pel qual la comarca és més coneguda i que tenia sens dubte funcions molt clares d'arrossegament sobre el conjunt de l'economia- n'agrupava el 16-17%, i els serveis, entre el 7 i el 10%. Pel que fa a la indústria, els dos grans sectors, per capital fix invertit, eren el tèxtil i la mòlta tradicional de gra, si bé el primer va ocupar sempre molts més treballadors i era molt més dinàmic. El text ressegueix la cronologia de la crisi dels diferents subsectors tèxtils, l'impacte sobre l'ocupació masculina i femenina, i n'analitza les causes, més enllà de l'explicació tradicional basada en l'aïllament de la comarca. Entre aquests altres factors se citen la disponibilitat de recursos energètics, els costos del transport, l'endarreriment acumulat al primer terç del segle XIX, la dimensió de les unitats productives i les seves dificultats per accedir al mercat. A banda, es fa un repàs a l'evolució dels principals conreus de la comarca i es dóna una ullada al sector serveis.

En segon lloc, l'article analitza els gremis, germandats i sindicats existents a la zona. Es relaten les associacions de socors mutus existents a Olot en 1867/68, la majoria de les quals es trobaven vinculades a un sol ofici i que tenien els seus origens en les germandats i gremis de començaments del segle XIX. Més concretament, es mostren també els comptes de la germandat de teixidors entre 1827 i 1863, per veure com, malgrat la crisi, es mantingué la seva importància. Per altra banda, s'expliquen les activitats dels sindicats en els anys 1840-43, 1854-56 i després de 1868, i s'esmenten algunes de les relacions existents entre un tipus i altres d'organitzacions (si bé una anàlisi detallada d'aquest tema es deixa per un altre treball). Finalment, en el marc de l'activitat sindical i de l'evolució de la indústria tèxtil se suggereixen algunes de les claus interpretatives que hauria de tenir qualsevol anàlisi del ludisme.

En definitiva, a més d'una descripció dels principals trets de la història econòmica i social de la Garrotxa, es plantegen algunes qüestions claus de l'anàlisi del segle XIX, especialment, la qüestió de la no linealitat del progrés econòmic i les estratègies dels treballadors i petits artesans per fer front a les contingències laborals i de salut de les seves vides.

7.7.08

Las sociedades de socorros mutuos en Barcelona, 1810-1845 (2008)


Genís Barnosell, "Las sociedades de socorros mutuos en Barcelona, 1810-1845. Una comparación con el sindicalismo", Santiago Castillo / Rafael Ruzafa, coordinadores, VI Congreso de Historia Social. 14o Simposio del Instituto Valentín de Foronda. La previsión social en la historia. Comunicaciones, Asociación de Historia Social / Valentín de Foronda / UPV-EHU, 2008, comunicación n.3, pp.1-20.

En aquest article s'analitzen detalladament les societats de socors mutus (SSM) de Barcelona i es comparen amb el sindicalisme de 1840-43. Per una banda, es detallen les quantitats, en rals, que les SSM donaven com a socors, per quins conceptes i com van evolucionar al llarg dels anys considerats. Per altra banda, s'analitza la gestió d'aquests socors: l'estructura interna de les societats, els directius existents i les seves formes de elecció, i els àmbits territorials en els quals es donaven els ajuts. Finalment, es fa referència a la sociologia d'aquestes associacions. De tot plegat se'n desprèn un tipus de societat que donava socors sobretot per malaltia i mort (mentre que les ajudes per impossibilitat de treballar van anar desapareixent), que van anar perdent la seva significació religiosa, que tenien mecanismes limitats per socórrer els seus associats fora de la població d'origen, amb una democràcia interna limitada, i que atenien una població solvent que podria fer front als pagaments regulars de les quotes.
Davant d'aquest model, els sindicats de 1840-43 eren prou diferents: donaven ajuts per sostenir vagues i per manca de treball (i, a vegades, van organitzar cooperatives de producció), del tot deslligats de les institucions religioses tradicionals, amb una xarxa ben desenvolupada per ajudar els associats arreu de les poblacions industrials del Principat, amb una democràcia interna molt notable, i que procuraven aplegar el conjunt dels treballadors d'un ofici, mancant-hi del tot les exclusions per edat o salut tant característiques de les SSM.
En definitiva, es tractava de tipus d'organització diferents i que aplegaven públics significativament diferents, si bé alguns socis (pocs) podien ser comuns.

24.6.08

Entre Catalunya i Espanya: el segle XIX (2007)

Genís Barnosell, "Entre Catalunya i Espanya: el segle XIX", a Josep M. Delgado et al., a cura de, Antoni Saumell i Soler. Miscel·lània In Memoriam, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, 2007, pp.451-460

Després de repassar les diverses explicacions que s'han donat dels orígens del nacionalisme català, es destaca que, en termes relatius, la historiografia catalana ha prestat poca atenció a la visió que el nacionalisme espanyol tenia de Catalunya. Pel que en sabem, es tractava, aquest, d'un projecte molt excloent tant socialment com culturalment, que de manera molt primarenca va elaborar un conjunt de tòpics sobre la insolidaritat i la ingratitud de Catalunya i dels catalans que amb el temps serien usats profusament. Des d'aquesta perspectiva, l'anticatalanisme va ser anterior al catalanisme.