16.9.08

Memòria i mite dels setges de Girona, 1808-2008 (2008)

- Genís Barnosell, "Memòria i mite dels setges de Girona, 1808-2008", VVAA, Girona i la Guerra del Francès (1808 - 1814), Girona, Ajuntament de Girona, 2008, pp.145-163

En aquest text es descriuen com a mítiques la majoria d'interpretacions dels setges de Girona que han estat utilitzades entre 1808 i l'actualitat. També s'analitzen diversos elements d'aquest mite, com ara la qualificació de Girona com una ciutat indefensable, la suposada unanimitat entre el poble gironí i la guarnició militar i la qualificació de la defensa gironina com a heroica. També s'insisteix en el fet que aquest mite ha estat usat per autors de tendències ideològiques molt diverses, des de l'espanyolisme al catalanisme, i des de l'integrisme al republicanisme i el comunisme.
També disponible en versió digital a Internet

23.7.08

Entre el liberalismo y el saint-simonismo: J.Andrew de Covert-Spring


- Genís Barnosell, "Entre el liberalismo y el saint-simonismo: J. Andrew de Covert-Spring", a Manuel Suárez, editor, Utopías, quimeras y desencantos. El universo utópico en la España liberal, Ediciones de la Universidad de Cantabria, Santander, 2008, pp.2008, pp.113-157.

El text analitza la biografia de Joseph Andrew de Covert-Spring entre 1828 i 1837. Covert-Spring va ser el pseudònim d'un militar espanyol que va prendre contacte amb el saint-simonisme en 1828/29, i que entre 1835 i 1837 va residir a Barcelona. A la ciutat comtal va desenvolupar una intensa activitat intel·lectual i política a través de la qual va divulgar elements bàsics del pensament saint-simonià, constituint sens dubte un projecte polític i social original a la Barcelona de l'època.

Tanmateix, un requisit imprescindible per portar-lo a la pràctica era la consolidació d'un estat constitucional, amb sufragi censatari i un poder executiu fort, que garantís en el present la llibertat individual i que pogués iniciar les reformes necessàries per arribar a un futur millor. Les exclusions de gènere i classe en el present eren fonamentals en aquest projecte i la participació dels "pobres" es deixava per al futur i la de les dones per a un futur més llunyà encara, malgrat que tant en un cas com en l'altre es projectaven reformes perquè, amb el temps, s'acabés amb l'"explotació" que sofrien ambdós grups. Aquest projecte es va difondre a través d'un grup coherent d'escriptors en els quals la influència romàntica i la seva concepció de la utilitat pública i revolucionària de l'art era molt fort.
Enfrontat, tanmateix, a la problemàtica de l'elaboració de la constitució de 1837, Covert-Spring va identificar els projectes democràtics d'ampliació del sufragi masculí com l'arribada de l'"anarquia", i el seu pensament i acció política van sofrir canvis conceptuals, d'èmfasi i de companys polítics molt significatius, evolucionant cap al moderantisme. Aquesta evolució va ser, sens dubte, coherent amb molts dels punts de partida saint-simonians, però això no significa que aquesta evolució fos l'única possible, ni tan sols l'única coherent amb el saint-simonisme. Com mostren els seus dubtes de desembre de 1836 o les propostes d'altres escriptors, com Pere Felip Monlau o Pere Mata, una evolució menys dogmàticament antidemocràtica també hagués estat possible, sense per això vulnerar els principis saint-simonians en una mesura major del que els va vulnerar l'evolució moderada.

17.7.08

Republicanisme i sindicalisme urbà a Catalunya, 1840-1931 (2008)

- Genís Barnosell, "Republicanisme i sindicalisme urbà a Catalunya, 1840-1931", Republicans i republicanisme a les terres de parla catalana. Actes del VI Congrés de la CCEPC. Barcelona, 2, 3 i 4 de novembres de 2006, Publicacions de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana, Barcelona, 2008, pp.773-785.

El text s'interroga per les relacions existents entre el republicanisme i el sindicalisme a Catalunya al llarg dels quasi 100 anys que van de 1840 a 1931. Si s'entén el republicanisme com un moviment àmpliament interclassista i no només vagament popular, i si es tenen en compte les freqüents dificultats que va trobar per ampliar la seva base social, aleshores és possible entendre les seves freqüents relacions amb el sindicalisme no només com el desplegament lògic de la seva ideologia sinó com una estratègia més d'ampliació de la seva capacitat de mobilització i de construcció d'una base social àmplia. Ara bé, lluny de constituir aquestes relacions una simple subordinació del sindicalisme al republicanisme, les relacions que s'establiren entre ambdós moviments foren complexes i, encara que canviants al llarg del temps, poden ser resumides en el binomi utilitat versus deferència. És a dir, "utilitat" que el sindicalisme esperava del republicanisme, i "deferència" que el republicanisme esperava del sindicalisme -i no cal insistir en el fet que ni l'un ni l'altre trobaren sempre el que buscaven.
A partir d'aquest plantejament, s'analitzen més concretament les relacions existents a partir de la següent periodització:
- 1840-1868: sindicalisme d'ofici i política de notables
- 1868-1918: sindicalisme d'ofici i inicis de la política de masses
- 1918-1931: sindicalisme d'indústria i política de masses republicana

15.7.08

Viure i treballar al segle XIX, 1793-1900 (2008)


Genís Barnosell, "Viure i treballar al segle XIX, 1793-1900", a Jesús M. Gutiérrez, coord. Història de la Garrotxa, Vol. V de la Història de les Comarques Gironines, Girona: Diputació de Girona, 2008, pp.465-514.

Es fa un estat de la qüestió sobre la història econòmica i social d'aquesta comarca al llarg del segle XIX. S'analitza, en primer lloc, l'evolució de la població en una comarca que creix modestament, en comparació al conjunt català, entre 1787 i 1857, mentre que a partir d'aquesta data perd població en termes absoluts. La crisi es va notar primer en els municipis més tèxtils per estendre's després a tota la comarca -en un context, però, ben diferent de l'actual, ja que les zones més muntanyoses agruparen sempre prop de la meitat de la població de tota la comarca.

Pel que fa a l'activitat econòmica, el primer que cal destacar és que la gran majoria de la població (al voltant del 70% de la població activa masculina) es va dedicar sempre a l'agricultura. La indústria -el sector pel qual la comarca és més coneguda i que tenia sens dubte funcions molt clares d'arrossegament sobre el conjunt de l'economia- n'agrupava el 16-17%, i els serveis, entre el 7 i el 10%. Pel que fa a la indústria, els dos grans sectors, per capital fix invertit, eren el tèxtil i la mòlta tradicional de gra, si bé el primer va ocupar sempre molts més treballadors i era molt més dinàmic. El text ressegueix la cronologia de la crisi dels diferents subsectors tèxtils, l'impacte sobre l'ocupació masculina i femenina, i n'analitza les causes, més enllà de l'explicació tradicional basada en l'aïllament de la comarca. Entre aquests altres factors se citen la disponibilitat de recursos energètics, els costos del transport, l'endarreriment acumulat al primer terç del segle XIX, la dimensió de les unitats productives i les seves dificultats per accedir al mercat. A banda, es fa un repàs a l'evolució dels principals conreus de la comarca i es dóna una ullada al sector serveis.

En segon lloc, l'article analitza els gremis, germandats i sindicats existents a la zona. Es relaten les associacions de socors mutus existents a Olot en 1867/68, la majoria de les quals es trobaven vinculades a un sol ofici i que tenien els seus origens en les germandats i gremis de començaments del segle XIX. Més concretament, es mostren també els comptes de la germandat de teixidors entre 1827 i 1863, per veure com, malgrat la crisi, es mantingué la seva importància. Per altra banda, s'expliquen les activitats dels sindicats en els anys 1840-43, 1854-56 i després de 1868, i s'esmenten algunes de les relacions existents entre un tipus i altres d'organitzacions (si bé una anàlisi detallada d'aquest tema es deixa per un altre treball). Finalment, en el marc de l'activitat sindical i de l'evolució de la indústria tèxtil se suggereixen algunes de les claus interpretatives que hauria de tenir qualsevol anàlisi del ludisme.

En definitiva, a més d'una descripció dels principals trets de la història econòmica i social de la Garrotxa, es plantegen algunes qüestions claus de l'anàlisi del segle XIX, especialment, la qüestió de la no linealitat del progrés econòmic i les estratègies dels treballadors i petits artesans per fer front a les contingències laborals i de salut de les seves vides.

7.7.08

Las sociedades de socorros mutuos en Barcelona, 1810-1845 (2008)


Genís Barnosell, "Las sociedades de socorros mutuos en Barcelona, 1810-1845. Una comparación con el sindicalismo", Santiago Castillo / Rafael Ruzafa, coordinadores, VI Congreso de Historia Social. 14o Simposio del Instituto Valentín de Foronda. La previsión social en la historia. Comunicaciones, Asociación de Historia Social / Valentín de Foronda / UPV-EHU, 2008, comunicación n.3, pp.1-20.

En aquest article s'analitzen detalladament les societats de socors mutus (SSM) de Barcelona i es comparen amb el sindicalisme de 1840-43. Per una banda, es detallen les quantitats, en rals, que les SSM donaven com a socors, per quins conceptes i com van evolucionar al llarg dels anys considerats. Per altra banda, s'analitza la gestió d'aquests socors: l'estructura interna de les societats, els directius existents i les seves formes de elecció, i els àmbits territorials en els quals es donaven els ajuts. Finalment, es fa referència a la sociologia d'aquestes associacions. De tot plegat se'n desprèn un tipus de societat que donava socors sobretot per malaltia i mort (mentre que les ajudes per impossibilitat de treballar van anar desapareixent), que van anar perdent la seva significació religiosa, que tenien mecanismes limitats per socórrer els seus associats fora de la població d'origen, amb una democràcia interna limitada, i que atenien una població solvent que podria fer front als pagaments regulars de les quotes.
Davant d'aquest model, els sindicats de 1840-43 eren prou diferents: donaven ajuts per sostenir vagues i per manca de treball (i, a vegades, van organitzar cooperatives de producció), del tot deslligats de les institucions religioses tradicionals, amb una xarxa ben desenvolupada per ajudar els associats arreu de les poblacions industrials del Principat, amb una democràcia interna molt notable, i que procuraven aplegar el conjunt dels treballadors d'un ofici, mancant-hi del tot les exclusions per edat o salut tant característiques de les SSM.
En definitiva, es tractava de tipus d'organització diferents i que aplegaven públics significativament diferents, si bé alguns socis (pocs) podien ser comuns.

24.6.08

Entre Catalunya i Espanya: el segle XIX (2007)

Genís Barnosell, "Entre Catalunya i Espanya: el segle XIX", a Josep M. Delgado et al., a cura de, Antoni Saumell i Soler. Miscel·lània In Memoriam, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, 2007, pp.451-460

Després de repassar les diverses explicacions que s'han donat dels orígens del nacionalisme català, es destaca que, en termes relatius, la historiografia catalana ha prestat poca atenció a la visió que el nacionalisme espanyol tenia de Catalunya. Pel que en sabem, es tractava, aquest, d'un projecte molt excloent tant socialment com culturalment, que de manera molt primarenca va elaborar un conjunt de tòpics sobre la insolidaritat i la ingratitud de Catalunya i dels catalans que amb el temps serien usats profusament. Des d'aquesta perspectiva, l'anticatalanisme va ser anterior al catalanisme.

Creixement i revolució en el segle XIX, 1793-1874 (2006)

Genís Barnosell, "Creixement i revolució en el segle XIX (1793-1874)", a M.Concepció Saurí / Santi Soler Simon, coord. Història del Baix Empordà, Vol. IV de la Història de les Comarques Gironines, Girona: Diputació de Girona, 2006, pp.451-522.

El text analitza l'evolució de la societat baixempordanesa des de finals del segle XVIII a l'inici de la Restauració. Les seves principals conclusions són: - al llarg del període considerat el creixement demogràfic fou notable (es passà d'uns 34.000 habitants a uns 50.000, però sempre amb un dinamisme inferior al català; - les taxes de natalitat i de mortalitat davallaren durant el període; - les relacions de masculinitat evidencien la importància de l'emigració; - formant part de la Catalunya poblada, la població mantenia un fort caràcter rural i només a la costa es formaren nuclis més importants; - després d'una anàlisi de l'ocupació de la població empordanesa, de les relacions socials i de les principals activitats de la zona (tant agrícoles com del sector secundari i terciari) es conclou que bona part del creixement econòmic del període va respondre a un model consolidat al segle XVIII i que aquest es va esgotar a mitjans segle XIX; - malgrat la gran importància dels grups republicans no van poder imposar-se en el procés de revolució liberal, fet que va tenir importants conseqüències socials i culturals.

Libertad, Igualdad, Humanidad... (2006)


" 'Libertad, Igualdad, Humanidad'. La construcción de la democracia en Cataluña (1839-1843)", en Manuel Suárez, ed. La cultura progresista en la España liberal, Santader: Universidad de Cantabria, 2006, pp.145-182.

Aquest text és un desenvolupament per als anys 1839-43 de la Ponència conjunta amb Anna M. Garcia, " El nacimiento de la democracia en Cataluña", VI Encuentro de Historia de la Restauración. La cultura progresista en la España liberal, Santander, Universidad de Santander, 2003. El text d'Anna Maria Garcia, "Republicanos en Cataluña. El nacimiento de la democracia (1832-37)", es publica al mateix volum, pp.116-143.

S'analitza l'aportació de diferents forces polítiques a la construcció de propostes democràtiques a la Catalunya del Trienni Esparterista (1840-43). Una primera part, més àmplia, analitza el "model barceloní", caracteritzat per la formació d'una àmplia base social interclassista susceptible de ser mobilitzada pel progressisme i el radicalisme. Aquesta base social incloïa des de fabricants, comerciants i professions liberals a mestres de petites unitats productives, oficials i treballadors de la indústria. Malgrat que no es va produir una radicalització massiva dels sectors populars, la presència dels treballadors associats fou un factor fonamental de l'evolució del llenguatge i de la pràctica polítiques. En aquest context, s'analitza la dinàmica política barcelonina, que és imprescindible per a comprendre adequadament la consolidació i evolució d'aquests sectors demòcrates. Més concretament, s'analitzen la pluralitat d'opcions ideològiques (el terradisme o partidaris d'Abdon Terradas, els partidaris de la Constitució de 1812 que evolucionaren vers el republicanisme, i determinats sectors del progressisme), les seves bases socials, i les diverses formes de mobilització i llocs de sociabilitat política, que anaven des de la premsa i les eleccions, a la Milícia Nacional, els cafès i els carrers, i les primeres organitzacions de treballadors. En segon lloc, i de manera més breu, s'analitza com en un context molt diferent -el d'una província de Girona molt més rural- també es desenvolupà el radicalisme polític i com aquest podia estar relacionat amb reivindicacions populars com la defensa dels comunals.

El republicanismo catalán (1840-1931): sociología y formas de movilización popular (2006)

Genís Barnosell, "El republicanismo catalán (1840-1931): sociología y formas de movilización popular", ponència presentada a les Jornades de Debat Interuniversitàries (Girona, Tarragona, Bellaterra i Barcelona) PER LA SEVA LLIBERTAT I LA NOSTRA. 75 Aniversari de la Segona República (1931-1939): Universitat Autònoma de Barcelona / Universitat de Girona / Universitat Rovira i Virgili / Museu d'Història de Catalunya, 2006

Publicat sota llicència Creative Commons a la pàgina web http://republica-republicanisme.uab.es sostinguda pel Departament d'Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, i la col·laboració de la Generalitat de Catalunya

El text planteja per al període 1840-1931 l'adeqüació del concepte "republicanisme popular" per al republicanisme existent a Catalunya. Es destaca, per una banda, l'evident capacitat de mobilització de les classes populars que va demostrar aquest republicanisme. També es destaca, però, que frecuentment aquest republicanisme podria ésser qualificat de "classes mitges", ja que sovint aquestes hi són més presents que no les estrictement populars -especialment pel que fa als "partits" republicans. A més, de l'anàlisi de les múltiples formes de mobilització que va desplegar el republicanisme i dels resultats de les elecciones del període (i especialment de les de la Segona República) se'n desprèn que el suport popular al republicanisme va ser sovint dèbil i volàtil, sempre en estreta competència amb altres ideologies. Si el republicanisme volia construir significativament els sectors populars en tant que "poble", aquest projecte va estar en constant competència amb aquells que els volien construir en tant que "classe" i també amb les opcions conservadores.

Salir de esta ciudad no siendo fuera del Principado... (2005)


Genís Barnosell, " 'Salir de esta ciudad no siendo fuera del Principado'. Organizaciones locales y socorros regionales (Barcelona y Cataluña, 1800-1845)", Actas del X Simposio de Historia Económica. Análisis de Redes en la Historia Económica, Bellaterra, enero 2005; edició en CD

Versió inicial: comunicació presentada al X Simposio de Historia Económica. Análisis de redes en la historia económica, organitzat per UAB/UB/UPF, UAB, Barcelona, 2005

A la Barcelona de la primera meitat del segle XIX es crearen un gran nombre de Societats de Socors Mutus que proporcionaven als seus socis “socors ampliats” (malaltia i mort). Alhora, en 1840-43 aparegueren les primeres organitzacions clarament sindical o societats de resistència (encara que elles mateixes s'anomenessin també associacions de socors mutus). En ambdós casos la gestió d'aquestes organitzacions estava pensada per operar prioritàriament en l'àmbit local i es fonamentava en gran mesura en relacions de caràcter personal. Al mateix temps, però, hagueren de fer front a una notable mobilitat dels seus socis, que viatjaven sovint a fora de la seva localitat. Associacions de socors mutus tradicionals i organitzacions sindicals, tanmateix, s'enfrontaren a aquesta mobilitat amb respostes força diferents. Mentre que les primeres prestaven els seus serveis en l'àmbit català a través de l'extensió dels mecanismes que funcionaven a nivell local, sense desenvolupar cap mena de col·laboració entre elles, les segones establiren veritables xarxes d'intercanvi d'informació i de socors, a partir de les quals intentaren construir després una veritable organització d'àmbit català.

Consens i revolució. Poble i nació a la Barcelona de la Revolució Liberal, 1835-1843 (2004)

Genís Barnosell, "Consens i revolució. Poble i nació a la Barcelona de la Revolució Liberal, 1835-1843". Barcelona Quaderns d'Història, 10, 2004, pp.137-170

Versió inicial presentada com a Comunicació al VIII Congrés d'Història de Barcelona, Institut de Cultura - Ajuntament de Barcelona, novembre de 2003

A partir dels conceptes de "poble" i "nació" disponibles a l'Europa de la primera meitat del segle XIX, s'analitzen els de moderats, progressistes i republicans barcelonins entre 1835 i 1843, destacant els elements polítics i/o culturals presents a cadascun d'ells i insistint en el fet fonamental que aquests conceptes eren inseparables del projecte de societat que tenien aquests diferents grups polítics i, especialment, del lloc que hi haurien d'ocupar els sectors populars. En segon lloc, s'analitza el paper que aquests liberals donaven a Catalunya i a Espanya, i es destaca l'evident sentit i orgull de catalanitat de tots ells, alhora que posaven aquesta identitat al servei de la construcció de la nació espanyola, l'única viable segons ells. Finalment, es contextualitzen els projectes d' "independència" de l'època en la ideologia dels seus autors, destacant que responia a una lògica liberal i no pas nacionalista, i que en cap cas poden ser assimilats als projectes independentistes posteriors.

Relaciones conflictivas. Maestros y mancebos en Barcelona, 1820-1850 (2005)


Genís Barnosell, "Relaciones conflictivas. Maestros y mancebos en Barcelona (1820-1850)", a Vicent Sanz / José A. Piqueras (Eds.), En el nombre del oficio. El trabajador especializado: corporativismo, adaptación y protesta, Madrid: Biblioteca Nueva, 2005, pp.23-46

Versió inicial: "Relaciones conflictivas. Maestros y oficiales carpinteros de Barcelona (1820-1850)", Ponència del 4º Coloquio Internacional de Hª Social, Benicàssim-Castelló, 2003, Universitat Jaume I (Grupo I+D Historia social comparada) - Historia Social - CSIC

En el context del debat europeu sobre si les relacions entre mestres i oficials eren més o menys harmonioses o conflictives, l'article analitza el cas barceloní entre finals del segle XVIII i meitats del segle XIX -en una ciutat, per tant, profundament transformada per la indústria tèxtil però en la qual el sector dels "oficis" continuava essent fonamental-. En primer lloc, s'analitzen els models de gremi existents a inicis de la dècada de 1830. En segon lloc, s'analitzen, en el context de la "dissolució" de l'ofici, els conflictes entre mestres i oficials fusters, i la molt diferent interpretació que donaven al que aparentment sembla una defensa comuna de la maestria i l'oficialia tradicionals. En tercer lloc, s'analitza la formació de Societats per part de mestres i oficials, destacant que eren aquests els que formaven les Societats de resistència i la molt àmplia conflictivitat laboral existent a la Barcelona de l'època. Metodològicament, es destaca que l'existència de conflicte en determinats aspectes que no excloïa el consens en d'altres; la necessitat, tanmateix, de superar la visió excessivament harmoniosa que resulta de l'anàlisi dels gremis controlats pels mestres i la utilitat d'analitzar els gremis de fadrins per veure el punt de vista d'aquests; i, finalment, es destaca com mestres i fadrins havien construït significats prou distints de conceptes fonamentals del llenguatge gremial com reciprocitat i harmonia.

Ideologia, política i llenguatge de classes en el primer sindicalisme, 1840-1870 (2002)

Genís Barnosell, "Ideologia, política i llenguatge de classes en el primer sindicalisme, 1840-1870", Barcelona Quaderns d'Història, 6, 2002, p.35-49

Versió inicial: "Obrers i fabricants: el primer sindicalisme i la política barcelonina". Sessió del curs dirigit per Josep M. Fradera, "Societat, política i cultura a Catalunya (1830-1880)", organitzat per l'Institut de Cultura - Seminari d'Història de Barcelona 2000-2001 (Ajuntament de Barcelona)

L'article destaca la molt notable producció ideològica del sindicalisme català abans del Congrés Obrer de 1870. En primer lloc, s'analitzen els possibles inputs de la ideologia del sindicalisme general de 1840-43, destacant les cultures d'ofici ja existents (que donaven pautes per interpretar la realitat), la influència del liberalisme (present tothora) i les molts diverses experiències que es donaren, ja fos en el lloc de treball, en el sindicalisme clandestí, en el ludisme, en les relacions amb patrons i autoritats, en els gremis, en les societats de socors mutus o en la política. En segon lloc, es destaquen els trets comuns de la ideologia del sindicalisme general en els períodes 1840-43 i 1854-56, és a dir, un concepte propi d'harmonia social, el treball com a propietat que havia de ser remunerada amb justícia, el respecte per la pròpia dignitat humana, el proteccionisme la reivindicació dels sindicats com a organitzacions autònomes per negociar sous i condicions de treball, i, en els anys 1854-56, la defensa d'una àmplia intervenció de les autoritats per millorar condicions de vida i de treball (que haurien de regular els horaris de treball, garantir la salubritat dels llocs de treball o prohibir el treball infantil) -totes, reivindicacions que també podem trobar a altres països europeus-. Finalment, s'analitza la formació d'un llenguatge de classes que hauria de permetre construir una "classe obrera" just en el moment que augmentava la heterogeneïtat -de gènere i de qualificació- del moviment sindical.

Entrevista a Josep Fontana (2001)

Genís Barnosell i Mònica Bosch, "Entrevista: Josep Fontana Lázaro", Mestall. Butlletí de l'Associació d'Història Rural de les Comarques Gironines, any III, n.6, 2001, p.3-5.

El professor Fontana defensa una forma de fer història que defugi la linialitat. Amb l'exemple de com s'ha construït l'estat espanyol, afirma que caldria entendre que a partir d'un moment determinat de la història poden produir-se "coses molt diferents" i "que és molt probable que els elements per explicar-ho siguin elements de contingència" -de manera semblant a com algunes teories de l'evolució atribueixen avui a aquesta contingència un "pes extraordinari". Enllaçant amb aquestes idees defensa "el retorn dels subalterns a la història", per mostrar que "hi havia gent que tenia projectes de societat diferents, perfectament lògics i coherents" que haurien pogut conduir cap a "presents diferents", i posa com a exemple el projecte democràtic de la insurrecció centralista (o jamància) de 1843. Per altra banda, i centrant-se en el cas català, defensa la necessitat d'una història policèntrica, que vagi més enllà del cas barceloní. Finalment, creu que l'ensenyament de la història pot ajudar als futurs ciutadans a desenvolupar la seva capacitat de "crítica racional" i ser conscients que "el paisatge social" és "un producte de les accions humanes" i que no hi ha res que sigui "fatal" o "natural".

Republicans a l'Alt Empordà, 1840-74 (2000)

"Republicans a l'Alt Empordà (1840-74)", dins: Pere Gifre, coord. Història de l'Alt Empordà. Vol. I de la Història de les Comarques Gironines, Girona: Diputació de Girona, 2000, pàgs. 521-541.

Tot donant una visió general del republicanisme a la zona de l'Alt Empordà en els anys 1840-74, l'article aprofundeix en tres aspectes bàsics d'aquesta història. En primer lloc, discuteix les raons que s'han donat fins avui per explicar l'arrelament republicà a la zona; en destaca les seves insuficiències i destaca la necessitat de la reconstrucció de la història política del segle XIX per tal de poder oferir explicacions més satisfactòries. En segon lloc, analitza la composició social del republicanisme figuerenc a mitjans segle XIX, destacant la presència minoritària dels obrers (11,3%) i, en canvi, el predomini dels petits i mitjans contribuents (el 34,1% per cadascun d'aquests grups). Finalment, s'analitza la política portada a terme per l'ajuntament republicà de 1854-55, on es destaca l'important trencament amb ajuntaments anteriors en l'ordre simbòlic però també el molt major continuisme en altres aspectes, com ara el fiscal.

20.6.08

Orígens del sindicalisme català (1999)


Genís Barnosell, Orígens del sindicalisme català, Vic: Eumo Editorial (Editorial de la Universitat de Vic), 1999, 270 pàgs. Pròleg de Josep Fontana.

Aquesta obra és una versió força completa de la tesi doctoral, dirigida per Josep Fontana, que l'autor va presentar a l' Institut Universitari d'Història Jaume Vicens Vives, de la Universitat Pompeu Fabra, l'any 1996. El tema fonamental el constitueix el sorgiment, a la Catalunya de començaments de la dècada de 1840, del primer sindicalisme organitzat, i el seu context econòmic i polític. El llibre consta de tres parts. A la primera part, titulada "Els orígens del sindicalisme: l'experiència anterior a 1840", s'analitzen els gremis, les societats de socors mutus i el ludisme per buscar, tot respectant la seva especificitat històrica, les possibles relacions d'aquests fenòmens amb el naixent sindicalisme. A la segona part, titulada "Industrialització i sindicalisme", s'analitza, per una banda, l'estructura de la indústria del teixit i els canvis que s'estaven produïnt en aquells moments, especialment pel que fa a les remuneracions i a l'organització del treball. Per altra banda, s'analitzen les respostes que els treballadors produïren per defensar els que creien que eren els seus interessos. Aquesta anàlisi es porta a terme tant des d'un plantejament general a nivell català, com a partir de l'anàlisi aprofundida dels casos de Barcelona i Vic, a més de referències menors a Girona, Cardona, Berga, Sallent i Manresa. A la tercera part, titulada "Política i ideologia", s'analitza la perspectiva amb què els diferents grups polítics entenien l'actuació de les associacions de treballadors i la inserció d'aquestes a la política de l'època, rebutjant les categories de subordinació i de manca d'ideologia en les associacions amb les quals la historiografia havia tractat aquestes qüestions.

Ressenyes de Manuel Risques (Universitat de Barcelona) a L'Avenç, n. 245 (2000), p.76-77; i de Jesús Millàn (Universitat de València) a Recerques n. 40 (2000)

Obrers i artesans (1997)

Genís Barnosell, "Obrers i artesans", a Josep M. Fradera, dir. La gran transformació, 1790-1860. Vol. 6 de Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1997, pàgs. 178-193.

El text analitza, en els casos de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, la composició social dels sectors treballadors urbans, les seves remuneracions i les seves condicions de vida des de finals del segle XVIII fins a 1860, aproximadament. En segon lloc, s'analitzen els moviments socials protagonitzats per treballadors i treballadores, i, especialment, el naixent sindicalisme. Finalment, es fa una reflexió sobre les relacions entre capitalisme, industrialització i sindicalisme

L'associació de teixidors de Vic, 1840-1843 (1997)

Genís Barnosell, "L'associació de teixidors de Vic, 1840-43": Ausa, XVII, 138, 1997, p.303-318

L'article analitza, en primer lloc, l'estructura industrial del teixit de cotó a la ciutat de Vic (Osona) a la primera meitat del segle XIX, fent referència al nombre i dimensions de les unitats productives, la seva maquinària i el nombre de treballadors, resultant una ciutat dominada per les petites unitats productives que tendien cada vegada més, però, a reunir els telers a l'interior dels tallers. En segon lloc s'analitza la composició social de l'associació de teixidors de Vic (sindical, 1840-43) i la seva implantació al si de la indústria, resultant una associació masculina formada bàsicament per "jornalers" -és a dir, teixidors que treballaven per compte d'altri en telers situats majoritàriament als tallers dels patrons, per petits que fossin aquests- que va arribar a agrupar al voltant de la meitat dels teixidors residents a Vic. En tercer lloc, s'analitza la composició social de les associacions de socors mutus tradicionals (que donaven ajuda en els casos de malaltia i mort) entre 1834 i 1847, resultant una presència de fabricants i petits contribuents al seu si d'aproximadament el 25% (aquest % a l'associació sindical era, com a molt, del 2,5%) i, si bé hi havia un nombre destacat de teixidors "jornalers", aquests eren una minoria en comparació a tots els que hi havia a Vic (100 o 150 dels 800 o 900 que hi havia, i repartits en tres associacions). En quart lloc, el gremi de teixidors de Vic sembla haver entrat en una decadència irreversible a la dècada de 1830 i quedar reduït a uns pocs petits productors. És possible que alguns dels teixidors abans agremiats passessin a formar part de la nova associació sindical, però en cap moment el gremi sembla servir de paraigües legal d'aquesta. Finalment, molts teixidors haurien tingut una experiència associativa anterior en un "gremio de mancebos artesanos y menestrales de todas artes" les activitats del qual (almenys a finals del segle XVIII, ja que pràcticament no es conserva documentació del XIX) havien sigut sempre estrictament religioses. En definitiva, l'associació de teixidors de Vic hauria pogut recollir experiència organitzativa provinent d'experiències anteriors diverses. Aquest sindicat, tanmateix, fou una novetat tant pels seus objectius clarament sindicals, com per la seva composició social, que excloïa els contribuents i aplegava un nombre de teixidors "jornalers" mai reunit fins aleshores en una sola organització.

La indústria tèxtil a Olot, 1820-1850 (1996)

Genís Barnosell, "La indústria tèxtil a Olot, 1820-1850", Vitrina, n.8, 1996, Olot, pàgs. 9-16.

En contrast amb l'auge del segle XVIII, la historiografia olotina ha destacat la decadència del segle XIX. Ja l'any 1849, Pere Casellas atribuïa "la notable espatriación" del olotins a la guerra i a la "decadencia fabril". A partir de noves dades i de les ja disponibles, l'article proposa una revisió de l'estat de la indústria tèxtil olotina entre 1820 i 1850, per tal de dibuixar millor la seva estructura i precisar la cronologia de la "decadència". La imatge d'una crisi irreversible des de finals del segle XVIII es pot, així, matisar.

Ocupación, productividad y salarios (1994)

Genís Barnosell, Enriqueta Camps, Albert Garcia, Luisa Muñoz, Joan R.Rosés, "Ocupación, productividad y salarios (1850-1913): una reflexión para el caso catalán". Comunicació presentada al VII Simposio de Historia Económica. Cambio tecnológico y desarrollo económico, Universitat Autònoma de Barcelona, desembre de 1994