Creixement i revolució en el segle XIX, 1793-1874 (2006)

Genís Barnosell, "Creixement i revolució en el segle XIX (1793-1874)", a M.Concepció Saurí / Santi Soler Simon, coord. Història del Baix Empordà, Vol. IV de la Història de les Comarques Gironines, Girona: Diputació de Girona, 2006, pp.451-522.

El text analitza l'evolució de la societat baixempordanesa des de finals del segle XVIII a l'inici de la Restauració. Les seves principals conclusions són: - al llarg del període considerat el creixement demogràfic fou notable (es passà d'uns 34.000 habitants a uns 50.000, però sempre amb un dinamisme inferior al català; - les taxes de natalitat i de mortalitat davallaren durant el període; - les relacions de masculinitat evidencien la importància de l'emigració; - formant part de la Catalunya poblada, la població mantenia un fort caràcter rural i només a la costa es formaren nuclis més importants; - després d'una anàlisi de l'ocupació de la població empordanesa, de les relacions socials i de les principals activitats de la zona (tant agrícoles com del sector secundari i terciari) es conclou que bona part del creixement econòmic del període va respondre a un model consolidat al segle XVIII i que aquest es va esgotar a mitjans segle XIX; - malgrat la gran importància dels grups republicans no van poder imposar-se en el procés de revolució liberal, fet que va tenir importants conseqüències socials i culturals.

Libertad, Igualdad, Humanidad... (2006)

" 'Libertad, Igualdad, Humanidad'. La construcción de la democracia en Cataluña (1839-1843)", en Manuel Suárez, ed. La cultura progresista en la España liberal, Santader: Universidad de Cantabria, 2006, pp.145-182.

Aquest text és un desenvolupament per als anys 1839-43 de la Ponència conjunta amb Anna M. Garcia, " El nacimiento de la democracia en Cataluña", VI Encuentro de Historia de la Restauración. La cultura progresista en la España liberal, Santander, Universidad de Santander, 2003. El text d'Anna Maria Garcia, "Republicanos en Cataluña. El nacimiento de la democracia (1832-37)", es publica al mateix volum, pp.116-143.

S'analitza l'aportació de diferents forces polítiques a la construcció de propostes democràtiques a la Catalunya del Trienni Esparterista (1840-43). Una primera part, més àmplia, analitza el "model barceloní", caracteritzat per la formació d'una àmplia base social interclassista susceptible de ser mobilitzada pel progressisme i el radicalisme. Aquesta base social incloïa des de fabricants, comerciants i professions liberals a mestres de petites unitats productives, oficials i treballadors de la indústria. Malgrat que no es va produir una radicalització massiva dels sectors populars, la presència dels treballadors associats fou un factor fonamental de l'evolució del llenguatge i de la pràctica polítiques. En aquest context, s'analitza la dinàmica política barcelonina, que és imprescindible per a comprendre adequadament la consolidació i evolució d'aquests sectors demòcrates. Més concretament, s'analitzen la pluralitat d'opcions ideològiques (el terradisme o partidaris d'Abdon Terradas, els partidaris de la Constitució de 1812 que evolucionaren vers el republicanisme, i determinats sectors del progressisme), les seves bases socials, i les diverses formes de mobilització i llocs de sociabilitat política, que anaven des de la premsa i les eleccions, a la Milícia Nacional, els cafès i els carrers, i les primeres organitzacions de treballadors. En segon lloc, i de manera més breu, s'analitza com en un context molt diferent -el d'una província de Girona molt més rural- també es desenvolupà el radicalisme polític i com aquest podia estar relacionat amb reivindicacions populars com la defensa dels comunals.

El republicanismo catalán (1840-1931): sociología y formas de movilización popular (2006)

Genís Barnosell, "El republicanismo catalán (1840-1931): sociología y formas de movilización popular", ponència presentada a les Jornades de Debat Interuniversitàries (Girona, Tarragona, Bellaterra i Barcelona) PER LA SEVA LLIBERTAT I LA NOSTRA. 75 Aniversari de la Segona República (1931-1939): Universitat Autònoma de Barcelona / Universitat de Girona / Universitat Rovira i Virgili / Museu d'Història de Catalunya, 2006

Publicat sota llicència Creative Commons a la pàgina web http://republica-republicanisme.uab.es sostinguda pel Departament d'Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, i la col·laboració de la Generalitat de Catalunya

El text planteja per al període 1840-1931 l'adeqüació del concepte "republicanisme popular" per al republicanisme existent a Catalunya. Es destaca, per una banda, l'evident capacitat de mobilització de les classes populars que va demostrar aquest republicanisme. També es destaca, però, que frecuentment aquest republicanisme podria ésser qualificat de "classes mitges", ja que sovint aquestes hi són més presents que no les estrictement populars -especialment pel que fa als "partits" republicans. A més, de l'anàlisi de les múltiples formes de mobilització que va desplegar el republicanisme i dels resultats de les elecciones del període (i especialment de les de la Segona República) se'n desprèn que el suport popular al republicanisme va ser sovint dèbil i volàtil, sempre en estreta competència amb altres ideologies. Si el republicanisme volia construir significativament els sectors populars en tant que "poble", aquest projecte va estar en constant competència amb aquells que els volien construir en tant que "classe" i també amb les opcions conservadores.

Salir de esta ciudad no siendo fuera del Principado... (2005)

Genís Barnosell, " 'Salir de esta ciudad no siendo fuera del Principado'. Organizaciones locales y socorros regionales (Barcelona y Cataluña, 1800-1845)", Actas del X Simposio de Historia Económica. Análisis de Redes en la Historia Económica, Bellaterra, enero 2005; edició en CD

Versió inicial: comunicació presentada al X Simposio de Historia Económica. Análisis de redes en la historia económica, organitzat per UAB/UB/UPF, UAB, Barcelona, 2005

A la Barcelona de la primera meitat del segle XIX es crearen un gran nombre de Societats de Socors Mutus que proporcionaven als seus socis “socors ampliats” (malaltia i mort). Alhora, en 1840-43 aparegueren les primeres organitzacions clarament sindical o societats de resistència (encara que elles mateixes s'anomenessin també associacions de socors mutus). En ambdós casos la gestió d'aquestes organitzacions estava pensada per operar prioritàriament en l'àmbit local i es fonamentava en gran mesura en relacions de caràcter personal. Al mateix temps, però, hagueren de fer front a una notable mobilitat dels seus socis, que viatjaven sovint a fora de la seva localitat. Associacions de socors mutus tradicionals i organitzacions sindicals, tanmateix, s'enfrontaren a aquesta mobilitat amb respostes força diferents. Mentre que les primeres prestaven els seus serveis en l'àmbit català a través de l'extensió dels mecanismes que funcionaven a nivell local, sense desenvolupar cap mena de col·laboració entre elles, les segones establiren veritables xarxes d'intercanvi d'informació i de socors, a partir de les quals intentaren construir després una veritable organització d'àmbit català.

Consens i revolució. Poble i nació a la Barcelona de la Revolució Liberal, 1835-1843 (2004)

Genís Barnosell, "Consens i revolució. Poble i nació a la Barcelona de la Revolució Liberal, 1835-1843". Barcelona Quaderns d'Història, 10, 2004, pp.137-170

Versió inicial presentada com a Comunicació al VIII Congrés d'Història de Barcelona, Institut de Cultura - Ajuntament de Barcelona, novembre de 2003

A partir dels conceptes de "poble" i "nació" disponibles a l'Europa de la primera meitat del segle XIX, s'analitzen els de moderats, progressistes i republicans barcelonins entre 1835 i 1843, destacant els elements polítics i/o culturals presents a cadascun d'ells i insistint en el fet fonamental que aquests conceptes eren inseparables del projecte de societat que tenien aquests diferents grups polítics i, especialment, del lloc que hi haurien d'ocupar els sectors populars. En segon lloc, s'analitza el paper que aquests liberals donaven a Catalunya i a Espanya, i es destaca l'evident sentit i orgull de catalanitat de tots ells, alhora que posaven aquesta identitat al servei de la construcció de la nació espanyola, l'única viable segons ells. Finalment, es contextualitzen els projectes d' "independència" de l'època en la ideologia dels seus autors, destacant que responia a una lògica liberal i no pas nacionalista, i que en cap cas poden ser assimilats als projectes independentistes posteriors.

Disponible versió digital a Internet

Relaciones conflictivas. Maestros y mancebos en Barcelona, 1820-1850 (2005)

Genís Barnosell, "Relaciones conflictivas. Maestros y mancebos en Barcelona (1820-1850)", a Vicent Sanz / José A. Piqueras (Eds.), En el nombre del oficio. El trabajador especializado: corporativismo, adaptación y protesta, Madrid: Biblioteca Nueva, 2005, pp.23-46

Versió inicial: "Relaciones conflictivas. Maestros y oficiales carpinteros de Barcelona (1820-1850)", Ponència del 4º Coloquio Internacional de Hª Social, Benicàssim-Castelló, 2003, Universitat Jaume I (Grupo I+D Historia social comparada) - Historia Social - CSIC

En el context del debat europeu sobre si les relacions entre mestres i oficials eren més o menys harmonioses o conflictives, l'article analitza el cas barceloní entre finals del segle XVIII i meitats del segle XIX -en una ciutat, per tant, profundament transformada per la indústria tèxtil però en la qual el sector dels "oficis" continuava essent fonamental-. En primer lloc, s'analitzen els models de gremi existents a inicis de la dècada de 1830. En segon lloc, s'analitzen, en el context de la "dissolució" de l'ofici, els conflictes entre mestres i oficials fusters, i la molt diferent interpretació que donaven al que aparentment sembla una defensa comuna de la maestria i l'oficialia tradicionals. En tercer lloc, s'analitza la formació de Societats per part de mestres i oficials, destacant que eren aquests els que formaven les Societats de resistència i la molt àmplia conflictivitat laboral existent a la Barcelona de l'època. Metodològicament, es destaca que l'existència de conflicte en determinats aspectes que no excloïa el consens en d'altres; la necessitat, tanmateix, de superar la visió excessivament harmoniosa que resulta de l'anàlisi dels gremis controlats pels mestres i la utilitat d'analitzar els gremis de fadrins per veure el punt de vista d'aquests; i, finalment, es destaca com mestres i fadrins havien construït significats prou distints de conceptes fonamentals del llenguatge gremial com reciprocitat i harmonia.

Ideologia, política i llenguatge de classes en el primer sindicalisme, 1840-1870 (2002)

Genís Barnosell, "Ideologia, política i llenguatge de classes en el primer sindicalisme, 1840-1870", Barcelona Quaderns d'Història, 6, 2002, p.35-49

Versió inicial: "Obrers i fabricants: el primer sindicalisme i la política barcelonina". Sessió del curs dirigit per Josep M. Fradera, "Societat, política i cultura a Catalunya (1830-1880)", organitzat per l'Institut de Cultura - Seminari d'Història de Barcelona 2000-2001 (Ajuntament de Barcelona)

L'article destaca la molt notable producció ideològica del sindicalisme català abans del Congrés Obrer de 1870. En primer lloc, s'analitzen els possibles inputs de la ideologia del sindicalisme general de 1840-43, destacant les cultures d'ofici ja existents (que donaven pautes per interpretar la realitat), la influència del liberalisme (present tothora) i les molts diverses experiències que es donaren, ja fos en el lloc de treball, en el sindicalisme clandestí, en el ludisme, en les relacions amb patrons i autoritats, en els gremis, en les societats de socors mutus o en la política. En segon lloc, es destaquen els trets comuns de la ideologia del sindicalisme general en els períodes 1840-43 i 1854-56, és a dir, un concepte propi d'harmonia social, el treball com a propietat que havia de ser remunerada amb justícia, el respecte per la pròpia dignitat humana, el proteccionisme la reivindicació dels sindicats com a organitzacions autònomes per negociar sous i condicions de treball, i, en els anys 1854-56, la defensa d'una àmplia intervenció de les autoritats per millorar condicions de vida i de treball (que haurien de regular els horaris de treball, garantir la salubritat dels llocs de treball o prohibir el treball infantil) -totes, reivindicacions que també podem trobar a altres països europeus-. Finalment, s'analitza la formació d'un llenguatge de classes que hauria de permetre construir una "classe obrera" just en el moment que augmentava la heterogeneïtat -de gènere i de qualificació- del moviment sindical.

Disponible versió digital a Internet