Republicanisme i sindicalisme urbà a Catalunya, 1840-1931 (2008)

- Genís Barnosell, "Republicanisme i sindicalisme urbà a Catalunya, 1840-1931", Republicans i republicanisme a les terres de parla catalana. Actes del VI Congrés de la CCEPC. Barcelona, 2, 3 i 4 de novembres de 2006, Publicacions de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana, Barcelona, 2008, pp.773-785.

El text s'interroga per les relacions existents entre el republicanisme i el sindicalisme a Catalunya al llarg dels quasi 100 anys que van de 1840 a 1931. Si s'entén el republicanisme com un moviment àmpliament interclassista i no només vagament popular, i si es tenen en compte les freqüents dificultats que va trobar per ampliar la seva base social, aleshores és possible entendre les seves freqüents relacions amb el sindicalisme no només com el desplegament lògic de la seva ideologia sinó com una estratègia més d'ampliació de la seva capacitat de mobilització i de construcció d'una base social àmplia. Ara bé, lluny de constituir aquestes relacions una simple subordinació del sindicalisme al republicanisme, les relacions que s'establiren entre ambdós moviments foren complexes i, encara que canviants al llarg del temps, poden ser resumides en el binomi utilitat versus deferència. És a dir, "utilitat" que el sindicalisme esperava del republicanisme, i "deferència" que el republicanisme esperava del sindicalisme -i no cal insistir en el fet que ni l'un ni l'altre trobaren sempre el que buscaven.
A partir d'aquest plantejament, s'analitzen més concretament les relacions existents a partir de la següent periodització:
- 1840-1868: sindicalisme d'ofici i política de notables
- 1868-1918: sindicalisme d'ofici i inicis de la política de masses
- 1918-1931: sindicalisme d'indústria i política de masses republicana

Viure i treballar al segle XIX, 1793-1900 (2008)

Genís Barnosell, "Viure i treballar al segle XIX, 1793-1900", a Jesús M. Gutiérrez, coord. Història de la Garrotxa, Vol. V de la Història de les Comarques Gironines, Girona: Diputació de Girona, 2008, pp.465-514.

Es fa un estat de la qüestió sobre la història econòmica i social d'aquesta comarca al llarg del segle XIX. S'analitza, en primer lloc, l'evolució de la població en una comarca que creix modestament, en comparació al conjunt català, entre 1787 i 1857, mentre que a partir d'aquesta data perd població en termes absoluts. La crisi es va notar primer en els municipis més tèxtils per estendre's després a tota la comarca -en un context, però, ben diferent de l'actual, ja que les zones més muntanyoses agruparen sempre prop de la meitat de la població de tota la comarca.

Pel que fa a l'activitat econòmica, el primer que cal destacar és que la gran majoria de la població (al voltant del 70% de la població activa masculina) es va dedicar sempre a l'agricultura. La indústria -el sector pel qual la comarca és més coneguda i que tenia sens dubte funcions molt clares d'arrossegament sobre el conjunt de l'economia- n'agrupava el 16-17%, i els serveis, entre el 7 i el 10%. Pel que fa a la indústria, els dos grans sectors, per capital fix invertit, eren el tèxtil i la mòlta tradicional de gra, si bé el primer va ocupar sempre molts més treballadors i era molt més dinàmic. El text ressegueix la cronologia de la crisi dels diferents subsectors tèxtils, l'impacte sobre l'ocupació masculina i femenina, i n'analitza les causes, més enllà de l'explicació tradicional basada en l'aïllament de la comarca. Entre aquests altres factors se citen la disponibilitat de recursos energètics, els costos del transport, l'endarreriment acumulat al primer terç del segle XIX, la dimensió de les unitats productives i les seves dificultats per accedir al mercat. A banda, es fa un repàs a l'evolució dels principals conreus de la comarca i es dóna una ullada al sector serveis.

En segon lloc, l'article analitza els gremis, germandats i sindicats existents a la zona. Es relaten les associacions de socors mutus existents a Olot en 1867/68, la majoria de les quals es trobaven vinculades a un sol ofici i que tenien els seus origens en les germandats i gremis de començaments del segle XIX. Més concretament, es mostren també els comptes de la germandat de teixidors entre 1827 i 1863, per veure com, malgrat la crisi, es mantingué la seva importància. Per altra banda, s'expliquen les activitats dels sindicats en els anys 1840-43, 1854-56 i després de 1868, i s'esmenten algunes de les relacions existents entre un tipus i altres d'organitzacions (si bé una anàlisi detallada d'aquest tema es deixa per un altre treball). Finalment, en el marc de l'activitat sindical i de l'evolució de la indústria tèxtil se suggereixen algunes de les claus interpretatives que hauria de tenir qualsevol anàlisi del ludisme.

En definitiva, a més d'una descripció dels principals trets de la història econòmica i social de la Garrotxa, es plantegen algunes qüestions claus de l'anàlisi del segle XIX, especialment, la qüestió de la no linealitat del progrés econòmic i les estratègies dels treballadors i petits artesans per fer front a les contingències laborals i de salut de les seves vides.

Las sociedades de socorros mutuos en Barcelona, 1810-1845 (2008)

Genís Barnosell, "Las sociedades de socorros mutuos en Barcelona, 1810-1845. Una comparación con el sindicalismo", Santiago Castillo / Rafael Ruzafa, coordinadores, VI Congreso de Historia Social. 14o Simposio del Instituto Valentín de Foronda. La previsión social en la historia. Comunicaciones, Asociación de Historia Social / Valentín de Foronda / UPV-EHU, 2008, comunicación n.3, pp.1-20.

En aquest article s'analitzen detalladament les societats de socors mutus (SSM) de Barcelona i es comparen amb el sindicalisme de 1840-43. Per una banda, es detallen les quantitats, en rals, que les SSM donaven com a socors, per quins conceptes i com van evolucionar al llarg dels anys considerats. Per altra banda, s'analitza la gestió d'aquests socors: l'estructura interna de les societats, els directius existents i les seves formes de elecció, i els àmbits territorials en els quals es donaven els ajuts. Finalment, es fa referència a la sociologia d'aquestes associacions. De tot plegat se'n desprèn un tipus de societat que donava socors sobretot per malaltia i mort (mentre que les ajudes per impossibilitat de treballar van anar desapareixent), que van anar perdent la seva significació religiosa, que tenien mecanismes limitats per socórrer els seus associats fora de la població d'origen, amb una democràcia interna limitada, i que atenien una població solvent que podria fer front als pagaments regulars de les quotes.
Davant d'aquest model, els sindicats de 1840-43 eren prou diferents: donaven ajuts per sostenir vagues i per manca de treball (i, a vegades, van organitzar cooperatives de producció), del tot deslligats de les institucions religioses tradicionals, amb una xarxa ben desenvolupada per ajudar els associats arreu de les poblacions industrials del Principat, amb una democràcia interna molt notable, i que procuraven aplegar el conjunt dels treballadors d'un ofici, mancant-hi del tot les exclusions per edat o salut tant característiques de les SSM.
En definitiva, es tractava de tipus d'organització diferents i que aplegaven públics significativament diferents, si bé alguns socis (pocs) podien ser comuns.

Libertad, Igualdad, Humanidad... (2006)

" 'Libertad, Igualdad, Humanidad'. La construcción de la democracia en Cataluña (1839-1843)", en Manuel Suárez, ed. La cultura progresista en la España liberal, Santader: Universidad de Cantabria, 2006, pp.145-182.

Aquest text és un desenvolupament per als anys 1839-43 de la Ponència conjunta amb Anna M. Garcia, " El nacimiento de la democracia en Cataluña", VI Encuentro de Historia de la Restauración. La cultura progresista en la España liberal, Santander, Universidad de Santander, 2003. El text d'Anna Maria Garcia, "Republicanos en Cataluña. El nacimiento de la democracia (1832-37)", es publica al mateix volum, pp.116-143.

S'analitza l'aportació de diferents forces polítiques a la construcció de propostes democràtiques a la Catalunya del Trienni Esparterista (1840-43). Una primera part, més àmplia, analitza el "model barceloní", caracteritzat per la formació d'una àmplia base social interclassista susceptible de ser mobilitzada pel progressisme i el radicalisme. Aquesta base social incloïa des de fabricants, comerciants i professions liberals a mestres de petites unitats productives, oficials i treballadors de la indústria. Malgrat que no es va produir una radicalització massiva dels sectors populars, la presència dels treballadors associats fou un factor fonamental de l'evolució del llenguatge i de la pràctica polítiques. En aquest context, s'analitza la dinàmica política barcelonina, que és imprescindible per a comprendre adequadament la consolidació i evolució d'aquests sectors demòcrates. Més concretament, s'analitzen la pluralitat d'opcions ideològiques (el terradisme o partidaris d'Abdon Terradas, els partidaris de la Constitució de 1812 que evolucionaren vers el republicanisme, i determinats sectors del progressisme), les seves bases socials, i les diverses formes de mobilització i llocs de sociabilitat política, que anaven des de la premsa i les eleccions, a la Milícia Nacional, els cafès i els carrers, i les primeres organitzacions de treballadors. En segon lloc, i de manera més breu, s'analitza com en un context molt diferent -el d'una província de Girona molt més rural- també es desenvolupà el radicalisme polític i com aquest podia estar relacionat amb reivindicacions populars com la defensa dels comunals.

Salir de esta ciudad no siendo fuera del Principado... (2005)

Genís Barnosell, " 'Salir de esta ciudad no siendo fuera del Principado'. Organizaciones locales y socorros regionales (Barcelona y Cataluña, 1800-1845)", Actas del X Simposio de Historia Económica. Análisis de Redes en la Historia Económica, Bellaterra, enero 2005; edició en CD

Versió inicial: comunicació presentada al X Simposio de Historia Económica. Análisis de redes en la historia económica, organitzat per UAB/UB/UPF, UAB, Barcelona, 2005

A la Barcelona de la primera meitat del segle XIX es crearen un gran nombre de Societats de Socors Mutus que proporcionaven als seus socis “socors ampliats” (malaltia i mort). Alhora, en 1840-43 aparegueren les primeres organitzacions clarament sindical o societats de resistència (encara que elles mateixes s'anomenessin també associacions de socors mutus). En ambdós casos la gestió d'aquestes organitzacions estava pensada per operar prioritàriament en l'àmbit local i es fonamentava en gran mesura en relacions de caràcter personal. Al mateix temps, però, hagueren de fer front a una notable mobilitat dels seus socis, que viatjaven sovint a fora de la seva localitat. Associacions de socors mutus tradicionals i organitzacions sindicals, tanmateix, s'enfrontaren a aquesta mobilitat amb respostes força diferents. Mentre que les primeres prestaven els seus serveis en l'àmbit català a través de l'extensió dels mecanismes que funcionaven a nivell local, sense desenvolupar cap mena de col·laboració entre elles, les segones establiren veritables xarxes d'intercanvi d'informació i de socors, a partir de les quals intentaren construir després una veritable organització d'àmbit català.

Ideologia, política i llenguatge de classes en el primer sindicalisme, 1840-1870 (2002)

Genís Barnosell, "Ideologia, política i llenguatge de classes en el primer sindicalisme, 1840-1870", Barcelona Quaderns d'Història, 6, 2002, p.35-49

Versió inicial: "Obrers i fabricants: el primer sindicalisme i la política barcelonina". Sessió del curs dirigit per Josep M. Fradera, "Societat, política i cultura a Catalunya (1830-1880)", organitzat per l'Institut de Cultura - Seminari d'Història de Barcelona 2000-2001 (Ajuntament de Barcelona)

L'article destaca la molt notable producció ideològica del sindicalisme català abans del Congrés Obrer de 1870. En primer lloc, s'analitzen els possibles inputs de la ideologia del sindicalisme general de 1840-43, destacant les cultures d'ofici ja existents (que donaven pautes per interpretar la realitat), la influència del liberalisme (present tothora) i les molts diverses experiències que es donaren, ja fos en el lloc de treball, en el sindicalisme clandestí, en el ludisme, en les relacions amb patrons i autoritats, en els gremis, en les societats de socors mutus o en la política. En segon lloc, es destaquen els trets comuns de la ideologia del sindicalisme general en els períodes 1840-43 i 1854-56, és a dir, un concepte propi d'harmonia social, el treball com a propietat que havia de ser remunerada amb justícia, el respecte per la pròpia dignitat humana, el proteccionisme la reivindicació dels sindicats com a organitzacions autònomes per negociar sous i condicions de treball, i, en els anys 1854-56, la defensa d'una àmplia intervenció de les autoritats per millorar condicions de vida i de treball (que haurien de regular els horaris de treball, garantir la salubritat dels llocs de treball o prohibir el treball infantil) -totes, reivindicacions que també podem trobar a altres països europeus-. Finalment, s'analitza la formació d'un llenguatge de classes que hauria de permetre construir una "classe obrera" just en el moment que augmentava la heterogeneïtat -de gènere i de qualificació- del moviment sindical.

Disponible versió digital a Internet

Orígens del sindicalisme català (1999)

Genís Barnosell, Orígens del sindicalisme català, Vic: Eumo Editorial (Editorial de la Universitat de Vic), 1999, 270 pàgs. Pròleg de Josep Fontana.

Aquesta obra és una versió força completa de la tesi doctoral, dirigida per Josep Fontana, que l'autor va presentar a l' Institut Universitari d'Història Jaume Vicens Vives, de la Universitat Pompeu Fabra, l'any 1996. El tema fonamental el constitueix el sorgiment, a la Catalunya de començaments de la dècada de 1840, del primer sindicalisme organitzat, i el seu context econòmic i polític. El llibre consta de tres parts. A la primera part, titulada "Els orígens del sindicalisme: l'experiència anterior a 1840", s'analitzen els gremis, les societats de socors mutus i el ludisme per buscar, tot respectant la seva especificitat històrica, les possibles relacions d'aquests fenòmens amb el naixent sindicalisme. A la segona part, titulada "Industrialització i sindicalisme", s'analitza, per una banda, l'estructura de la indústria del teixit i els canvis que s'estaven produïnt en aquells moments, especialment pel que fa a les remuneracions i a l'organització del treball. Per altra banda, s'analitzen les respostes que els treballadors produïren per defensar els que creien que eren els seus interessos. Aquesta anàlisi es porta a terme tant des d'un plantejament general a nivell català, com a partir de l'anàlisi aprofundida dels casos de Barcelona i Vic, a més de referències menors a Girona, Cardona, Berga, Sallent i Manresa. A la tercera part, titulada "Política i ideologia", s'analitza la perspectiva amb què els diferents grups polítics entenien l'actuació de les associacions de treballadors i la inserció d'aquestes a la política de l'època, rebutjant les categories de subordinació i de manca d'ideologia en les associacions amb les quals la historiografia havia tractat aquestes qüestions.

Ressenyes de Manuel Risques (Universitat de Barcelona) a L'Avenç, n. 245 (2000), p.76-77; i de Jesús Millàn (Universitat de València) a Recerques n. 40 (2000)

Obrers i artesans (1997)

Genís Barnosell, "Obrers i artesans", a Josep M. Fradera, dir. La gran transformació, 1790-1860. Vol. 6 de Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1997, pàgs. 178-193.

El text analitza, en els casos de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, la composició social dels sectors treballadors urbans, les seves remuneracions i les seves condicions de vida des de finals del segle XVIII fins a 1860, aproximadament. En segon lloc, s'analitzen els moviments socials protagonitzats per treballadors i treballadores, i, especialment, el naixent sindicalisme. Finalment, es fa una reflexió sobre les relacions entre capitalisme, industrialització i sindicalisme

L'associació de teixidors de Vic, 1840-1843 (1997)

Genís Barnosell, "L'associació de teixidors de Vic, 1840-43": Ausa, XVII, 138, 1997, p.303-318

L'article analitza, en primer lloc, l'estructura industrial del teixit de cotó a la ciutat de Vic (Osona) a la primera meitat del segle XIX, fent referència al nombre i dimensions de les unitats productives, la seva maquinària i el nombre de treballadors, resultant una ciutat dominada per les petites unitats productives que tendien cada vegada més, però, a reunir els telers a l'interior dels tallers. En segon lloc s'analitza la composició social de l'associació de teixidors de Vic (sindical, 1840-43) i la seva implantació al si de la indústria, resultant una associació masculina formada bàsicament per "jornalers" -és a dir, teixidors que treballaven per compte d'altri en telers situats majoritàriament als tallers dels patrons, per petits que fossin aquests- que va arribar a agrupar al voltant de la meitat dels teixidors residents a Vic. En tercer lloc, s'analitza la composició social de les associacions de socors mutus tradicionals (que donaven ajuda en els casos de malaltia i mort) entre 1834 i 1847, resultant una presència de fabricants i petits contribuents al seu si d'aproximadament el 25% (aquest % a l'associació sindical era, com a molt, del 2,5%) i, si bé hi havia un nombre destacat de teixidors "jornalers", aquests eren una minoria en comparació a tots els que hi havia a Vic (100 o 150 dels 800 o 900 que hi havia, i repartits en tres associacions). En quart lloc, el gremi de teixidors de Vic sembla haver entrat en una decadència irreversible a la dècada de 1830 i quedar reduït a uns pocs petits productors. És possible que alguns dels teixidors abans agremiats passessin a formar part de la nova associació sindical, però en cap moment el gremi sembla servir de paraigües legal d'aquesta. Finalment, molts teixidors haurien tingut una experiència associativa anterior en un "gremio de mancebos artesanos y menestrales de todas artes" les activitats del qual (almenys a finals del segle XVIII, ja que pràcticament no es conserva documentació del XIX) havien sigut sempre estrictament religioses. En definitiva, l'associació de teixidors de Vic hauria pogut recollir experiència organitzativa provinent d'experiències anteriors diverses. Aquest sindicat, tanmateix, fou una novetat tant pels seus objectius clarament sindicals, com per la seva composició social, que excloïa els contribuents i aplegava un nombre de teixidors "jornalers" mai reunit fins aleshores en una sola organització.