Genís Barnosell, "Las sociedades de socorros mutuos en Barcelona, 1810-1845. Una comparación con el sindicalismo", Santiago Castillo / Rafael Ruzafa, coordinadores, VI Congreso de Historia Social. 14o Simposio del Instituto Valentín de Foronda. La previsión social en la historia. Comunicaciones, Asociación de Historia Social / Valentín de Foronda / UPV-EHU, 2008, comunicación n.3, pp.1-20.
En aquest article s'analitzen detalladament les societats de socors mutus (SSM) de Barcelona i es comparen amb el sindicalisme de 1840-43. Per una banda, es detallen les quantitats, en rals, que les SSM donaven com a socors, per quins conceptes i com van evolucionar al llarg dels anys considerats. Per altra banda, s'analitza la gestió d'aquests socors: l'estructura interna de les societats, els directius existents i les seves formes de elecció, i els àmbits territorials en els quals es donaven els ajuts. Finalment, es fa referència a la sociologia d'aquestes associacions. De tot plegat se'n desprèn un tipus de societat que donava socors sobretot per malaltia i mort (mentre que les ajudes per impossibilitat de treballar van anar desapareixent), que van anar perdent la seva significació religiosa, que tenien mecanismes limitats per socórrer els seus associats fora de la població d'origen, amb una democràcia interna limitada, i que atenien una població solvent que podria fer front als pagaments regulars de les quotes.
Davant d'aquest model, els sindicats de 1840-43 eren prou diferents: donaven ajuts per sostenir vagues i per manca de treball (i, a vegades, van organitzar cooperatives de producció), del tot deslligats de les institucions religioses tradicionals, amb una xarxa ben desenvolupada per ajudar els associats arreu de les poblacions industrials del Principat, amb una democràcia interna molt notable, i que procuraven aplegar el conjunt dels treballadors d'un ofici, mancant-hi del tot les exclusions per edat o salut tant característiques de les SSM.
En definitiva, es tractava de tipus d'organització diferents i que aplegaven públics significativament diferents, si bé alguns socis (pocs) podien ser comuns.
En aquest article s'analitzen detalladament les societats de socors mutus (SSM) de Barcelona i es comparen amb el sindicalisme de 1840-43. Per una banda, es detallen les quantitats, en rals, que les SSM donaven com a socors, per quins conceptes i com van evolucionar al llarg dels anys considerats. Per altra banda, s'analitza la gestió d'aquests socors: l'estructura interna de les societats, els directius existents i les seves formes de elecció, i els àmbits territorials en els quals es donaven els ajuts. Finalment, es fa referència a la sociologia d'aquestes associacions. De tot plegat se'n desprèn un tipus de societat que donava socors sobretot per malaltia i mort (mentre que les ajudes per impossibilitat de treballar van anar desapareixent), que van anar perdent la seva significació religiosa, que tenien mecanismes limitats per socórrer els seus associats fora de la població d'origen, amb una democràcia interna limitada, i que atenien una població solvent que podria fer front als pagaments regulars de les quotes.
Davant d'aquest model, els sindicats de 1840-43 eren prou diferents: donaven ajuts per sostenir vagues i per manca de treball (i, a vegades, van organitzar cooperatives de producció), del tot deslligats de les institucions religioses tradicionals, amb una xarxa ben desenvolupada per ajudar els associats arreu de les poblacions industrials del Principat, amb una democràcia interna molt notable, i que procuraven aplegar el conjunt dels treballadors d'un ofici, mancant-hi del tot les exclusions per edat o salut tant característiques de les SSM.
En definitiva, es tractava de tipus d'organització diferents i que aplegaven públics significativament diferents, si bé alguns socis (pocs) podien ser comuns.
